Bravo! El Barça ja és a la final de la Champions. L’equip de Pep Guardiola s’ha guanyat a pols el seu lloc la cita de Roma en una eliminatòria, decidia in extremis això sí, que passarà a la història del barcelonisme, però també del futbol mundial, com el moment en què l’espectacle va sortir triomfador davant del futbol destructiu, gens vistós i garrepa.

Barça i Chelsea practiquen una filosofia completament oposada. Els uns s’encomanen a Iniesta (sí Inesta, no Messi, ni Eto’o) i a les seves genialitats i floritures, a vegades excessives, altres memorables. Juguen a moure la pilota, a madurar jugades i esperar els seus fruits arribin en forma de gols. També esperen a que el sepre examinat Valdés torni a salvar els papers. Els blues, en canvi, renuncien a tot menys a l’ordre tàctic. Tots 11 ben apinyats al seu terreny de joc formant una teranyina gairebé insuperable on l’aranya mare, diga-li Drogba, diga-li Lampar o diga-li Essien, espera pacient la seva oportunitat per propinar un contraatac letal.

Quina de les dues propostes és més efectiva? Construcció o destrucció? Durant pràcticament els més de 180 minuts que Chelsea i Barça han estat encarats s’ha imposat el raonament de l’holandès Guus Hiddink. I és que no es pot oblidar que l’únic que han fet millor els homes de Guardiola ha estat marcar un gol més que el rival en camp contrari.

Però el futbol té aquestes coses, aquells moments que et fan saltar del sofà, el pugen els pulmons a la gola i et queden gravats a la retina per sempre. Un gol marcat en el moment just i més dolorós, que consagra definitivament a la categoria de crack Sant Iniesta, beatifica de passada el de Santpedor i envia a fer penitència un insofrible Drogba i companyia. Per cert, s’ha adonat mai la premsa britànica que per veure teatre no cal anar a Barcelona, sinó que a casa en tenen una bona mostra?